Capitol 12 a: Diari d-un garau qualsevol: dia de monjos

Avui m-he trobat una rua, suposo que era la miss Lampang

El bar en questio

El meu amic, el monjo

Avui ha estat un dia llarg. M-han despertat a les 8 del mati (sembla que ens vam entendre amb la mestressa) i m-he dirigit cap a l-estacio per anar a agafar un autobus cap a Lampang. Tot anava be, caminava jo adormit fins que una manada de gossos sarnosos s-ha encaprixat amb la meva persona i m-han comensat a perseguir. M-he despertat de cop i m-he parat per intimidar-los pero no ha servit de res, la meva autoritat ha quedat en ridicul. Sort que ha sortit un monjo salvador que els ha espantat. Tranquilament he seguit el meu cami, intentant obviar les rialles de mig poble pesant sobre la meva esquena. He arribat a Lampang al migdia. Sota un sol de justicia he intentat trobar un hostal on caure mort pero com sempre no ha estat facil. Gracies a la meva pessima orientacio he estat donant voltes pel poble durant hores. He trobat l-hotel mig deshidratat i vermell com un tomaquet tot i la sobredosi de crema solar que he ingerit.

El dia de turisteo no ha tingut d-especial, temples i mes temples i mercats i mes mercats. Semblava que seria un dia rutinari a Tailandia pero no. Havia llegit a la guia que els tailandesos eren gent curiosa, que els interessaven les intimitats fet que no haviem comprovat fins ara. Resulta que sopant he topat amb un thai que sabia quatre paraules amb castella. L-interrogatori ha estat breu: com et dius, quans anys tens, estas casat, quan peses (si, m-ha demanat quan pesava),.... Fins aqui d-acord, el tema be a posteriori. Caminant pel prat he anat a parar a les mans d-un monjo. M-ha fet entrar al temple i hem estat ben be una hora (si no se m-ha fet etern) xerrant sobre la meva vida. Pero aqui no s-acaba tot, l-individu en questio li feia molta gracia la meva barba i me l-anava tocant. Fins hi tot m-ha demanat si tenia pel al pit. No sabia com agafar-m-ho. He intentat escaquejar-me i m-ha demanat si tenia lloc a on anar a dormir. Sleep with me? em deia. Suposo, i espero, que em proposes de dormir gratuitament al temple.

Necessitava una cervesa. No m-ha costat trobar un oasi en forma de bar pero el surrealisme no s-havia acabat. El bar estava ple de fotos d-en bob marley i el che guevara pero tambe hi havia sorpreses. Resulta que la simbologia del bar no tenia ni cap ni peus. Al costa d-una bandera comunista amb el perfil d-en lenin t-hi trobaves una bandera nazi. A pocs metres, en doraemon i banderes de metallica, i un llarg etc... Pero posaven reagge i rock and roll, la cambrera era molt guapa i la cervesa era barata per tant, que mes es pot demanar?

Una abrasada per tothom, fins hi tot per en Marti.

PD: M-agraden molt les PD

PD1: Viatjant sol potser comenso a entendre les parrafades d-en Feliu, pero em falta molta doctrina per empassar (amb amor i sense mastegar).

PD2: No us penseu que necessito escriure, es que tinc internet gratis a l-hotel i ho he d-aprofitar

PD3: El que m-ha permes viatjar sol es trobar-me de nou amb L-Earl. Quina finura. es fantastic!!!!

Capitol 11b - Marti's Routes

Ahir despres de Kampaeng Peht volia arribar tant al nord com fos, i finalment vaig caure a Uttaradit. Per aquests poblets del centre de Thailandia ni Budda sap ni una paraula d'angles, molts no saben llegir les grafies occidentals, i tot esta escrit amb grafies thai. Us podeu imaginar l'aventura que suposa qualsevol cosa.

Per exemple: Entrant a l'estacio de busos, tothom et mira, et somriu i despres comenta amb el del costat, alguna cosa com - Mira, un guiri!-. T'acostes a la finestreta -Hello, I want to go to Uttaradit- la resposta es una cara de que collons m'esta dient?. Treus la guia i assenyales Uttaradit (no sap llegir amb grafies occidentals). Intentes dir Uttaradit de totes les maneres possibles, fins que et diu - Ah! Uttaradit!-. 1 a 0. -There are buses to Uttaradit today?- que pregunto si no m'entendra?. Poso el dit index de la ma dreta a sobre del rellotge que no porto al bras esquerra i torno a dir Uttaradit. Despres somriu, treu un paper i un boli i apunta les 16:00. 2 a 0. -How many baths (moneda thai) it cost? Surt de la finestreta i t'acompanya fins a la plataforma 12 que es d'on sortira el bus. - How many baths? repeteixo. Torna a assenyalar la plataforma 12. -No bus, baths!?- Trec un bitllet, i a traves de la mimica aconsegueixo desxifrar que el bitllet es paga al bus. -Ah! Ok!, Kawp kunh haap! (gracies en thai), ajuntes els dos palmells de la ma a l'altura del nas i baixes el cap. Ell et trona la mateixa salutacio, i un somriure. 3 a 0. I aixi fins a l'infinit amb totes les situacions que us pugueu imaginar (menjar, beure, internet, hostal...), sort que tot va acompanyat de somriures, la gent es descollona, fan mimica, tu tambe fas el pallasso i al final sempre te n'acabes sortint.

Finalment vaig arribar a Uttaradit. Despres de molta mimica i de batallar molt vaig trobar l'unic Guest House del poble. I quina merda de poble! Ni un temple, ni un arbre, ni un riu, ni ningu que parles angles. Pels que us ho havieu plantejat, no aneu mai a Uttaradit! A la nit vaig trobar un bar amb un cartell que posava Reagge and Ska. Hi vaig anar a fer unes birres. No posaven ni reagge ni ska, sino musica thai del tipus Julio Iglesias, pero el jefe parlava una mica d'angles, i vam estar parlant de musica i futbol.

Aquest mati he fugit de Uttaradit en direccio a Nan. Es un poble molt tranquil, maco, amb temples, amb algun turista, amb gent trempada, molts arbres, algun parc...pinta molt be. A part d'aixo, avui, he trobat una cosa que feia temps que buscavem. Feia temps que ho estavem intentant, mes d'un mes voltant hi encara no havien aparegut, vam canviar de pais i tampoc les vam trobar. Semblava com si s'haguessin amagat. Havia arribat a pensar que aqui no existien, o que havia passat una catastrofe hi havien desaparegut, pero en Pau Franc m'havia assegurat que hi eren. Despres de molts dies, moltes planures i camps d'arros, per fi he vist les primeres muntanyes!

Capitol 11a: Garau-s route

Calendari del rei thai (aquest any farem 3 caps d-any)

Dona passejant per Tak

Finalment s-ha confirmat l-escissio. Despres d-un mes de suportar-nos ja no hem aguantat i ens hem separat de forma no violenta. Tot i aixo, el retrovament de les parts implicades es preveu d-aqui a 4 dies si no hi ha complicacions. Despres d-un trajecte curt des de Khampang phet on he conegut una parella de japonesos (que estaven sorprentment morenos) he arribat a un petit poble anomenat Tak. Nomes baixar de l-autobus he pogut observar que la cosa no seria facil. Els taxistes m-afirmaven que hi havia 3 km fins al centre del poble i que havien tancat tots els hotels. Evidentment, ells em portaven a un hotel de les afores pel modic preu de 10 euros la nit. No ha estat una sorpresa per mi comprovar que al cap de 10 minuts caminant arribava al mercat central.

El poble es petit, tranquil, i crec que soc l-unic falang de les contrades. El riu marca el contorn de la localitat que no crec que tingui mes de 5000 habitants. Es literalment impossible comunicar-se amb la gent ja que el nivell d-angles es sota minims. De totes maneres tothom et somriu i et saluda pel carrer. Despres de cercar allotjament una bona estona he trobat una ruinosa Guest House. El problema ha estat de nou la comunicacio. Despres d-una batalla gestual amb la dona que regenta la pensio ens hem aconseguit posar d-acord amb el preu. Estic sense despertador ni hora. Si ens hem entes, la dona de la pensio em llevara dema al mati. Incomprensiblement la maquina de fotos ha deixat de marcar l-hora, fins ara havia set el meu rellotge. Mort a la tecnocracia!!!

PD: Tot el que us havien explicat sobre Tak es mentida. Es pitjor.

PD1: He vist lo del Madrid...

PD2: Marti, ja te collons que despres de 10 dies compartint llit, ens separem i tingui una habitacio amb 2 llits per mi sol.

Capitol 10- tranquilitat i bons aliments

Al Buddabar amb els jefes
Budes i mes budes

Un grup de musica en una disco

el cantant

Un dilluns molt dur

Una iguanassa

Foto del museu de la 2a GM

Falang amb un tigre

El pont sobre el riu Kwai

Som a Kanchanabrui un tranquil poblet a dues hores de Bangkok. El lloc en si es famos per un pont. El pont sobre el riu Kwai, la casposa pel-licula de Clint Eastwood. El canvi amb L-agitament de Bangkok es notable, es respira molta tranquilitat. Durant la 2a GM, els japonesos (aliats amb els nazis) van montar un camp de presoners aliats. Els obligaven a construir una linia ferroviaria que uniria Yangon (Birmania) amb Bangkok. L-anomenaren tren de la mort ja que hi van morir 100.000 presoners treballant. Avui en dia resta la via ferroviaria (atraccio turistica de masses), un cementiri militar dels aliats i diferents museus relacionats amb la 2GM, o no.

Avui hem visitat un d-aquests museus, interessats per la memoria historica. Ens hem trobat, pero, amb un santuari freak ideat per un thailandes on hi havia de tot i mes. Que vol dir de tot i mes? Fotos d-en Rafa Nadal, Sadam Hussein, tios i ties en boles, Iguanes gegants, Albert Einstein al costat de Hitler (un mica de relacio hi ha), fotos de tios cagant, gerros xinos, espases i catanes del 1702, col-leccio de segells, monedes i bitllets... Per sort al final hem trobat una locomotora que van fer servir els japonesos, armes, bombes, uniformes, cadavers i altres coses relacionades amb la segona gran guerra.

L-hostal a on estem allotjats es de buda madre. Tot i aixo portem una setmana dormint al mateix llit pero ens hi estem acostumant. Tenim un jardi amb vistes al riu que es acollonant. Les Hamaques i les tumbones et permeten relaxar d-allo mes be. Tot i que hem sortit de la capital, el puterio ens persegueix. Tots els bars estan a rebentar de dones que fumen i et criden amb un irritant to: Helloooooo!!! Al costat, panxuts nordics de 70 anys xerrant, no sabem de que, amb noies que podrien ser les seves netes. Ens veiem obligats, doncs, a fer les cerveses amb els vells de 70 anys pero que venen amb les seves dones per controlar-los. Un mon a part es el Budda Bar, un antro de hippys thaliandesos amb un ambient molt peculiar (veure foto d-arxiu).

Dema comensem a pujar cap al Nord. Direccio? ja es veura.
PD: que durs que son els dilluns
PD2: Ja sabem que a Vic ha nevat.

PD3: Ens feu una mica d-enveja.

PD4: pero nomes una mica

PD5 (ultima): proximament les fotos

PD6: Les fotos ja son aqui

En Txanquete no es mort, es a tailandia de turisme sexual

Aerobic Travessar el carrer no es facil

Capitol 8. Una mica de tot i molt de res.

Cases de Phnom Penh
De festa per Phnom Penh

Mercats



Venedor dormint

Venda de Bitllets falsos

La preso (vease capitol 9)

Despres del capitol 9 arriba el 8e. Tots dos som de lletres i desorganitzats. Ens sembla que ens haviem quedat encallats a la preso. Phnom Penh, dona per molt, fins i tot de nit. En una sola nit vam anar a un bar de roqueros que punxaven rock angles i america nomes en vinil (es curios veure heavys cambotjans amb ulls axinats), vam jugar a billar amb unes prostitutes, vam anar a una discoteca frequentada per la classe alta cambotjana, i vam acabar a l-hostal bevent whisky cambotja amb un gales i una russa. La nit Phnom Penhiana es tota una aventura.

Ara tornem a ser a Tailandia, concretament a Bangkok, a on no hem parat de caminar hores i hores visitant tots els barris. Un de molt curios es la Petita Arabia (un barri musulma a on tot esta escrit en arab, es veuen gelabes, vels, fins i tot alguna burka, i a on pots degustar un bon tagine de pollastre acompanyat d-un te de menta mentres sents una de les cinc oracions diaries des de les mesquites del barri. Tambe hem anat al barri financer a fer uns tramits a la seu de Fly Emirates. Una amabilitat jihadista molt maca, ens han regalat cafe i aigua.

Avui ens hem trobat els primers catalans, uns que fan la volta al mon en 8 mesos (tot un sprint). Pel cami ens hem topat especimens forsa rarus com un bolivia comunista de 50 anys que viu al Canada, tailandeses que viuen a Saragossa, un tio de Murcia que porta dos anys viatjant pel mon, londinencs que tenen negocis a Costa Rica, una russa que estudia angles a Cambotja, sudafricanes, noruegs, masses francesos, pederastes francesos, turcs amb ulls blaus, italians, alemanys, una ecuatoriana, una boliviana, argentins, australians, rastafarais en boles, gossos sarnosos, una familia de novazelandezos, japonesos, taiwanesos, coreans, irlandesos borratxos...

La mini guerra entre Cambotja i Tailandia semba que ha acabat amb victoria thai, han mort 20 soldats khmers. L-altra merder que hi ha es que el Rei dels thais (venerat com un Deu) esta a punt de morir, i el seu unic fill es tonto. No se sap ben be que pot passar pero l-oposicio esta apretant i han sortit alguns tancs a Bangkok.

Ahir fent unes cerveses a prop de Khao San (Turislandia) vam poder veure un Barsa-Madrid per la tele. Pero no era un partit normal. El frikisme thai arriba a l-extrem de retransmetre en directe partits de Pro Evolution, amb comentaristes, avantmatx, rodes de premsa dels que juguen i una especie de Gol a Gol al final. Nomes haviem begut una cervesa!

ฤพฟ ฟืรพำท แฟย ฟส นพก กำ ธ้ฟรสฟืกรฟ แฟย ฟ สฟ พำเรน กำ ฉ้รฟืเ ทฟรใ ธำรท ทนสะห เฟืห กำ อำพำ ทีฟืฟ ร แหหระท ฟ ทรแฟ กำ ดพำหแฟใ ฎหะท ฟ ทรแฟ ดฟพะห กขฟๆหะฟ แฟสนพ ร กำ ๆ นะ หรเร ฟื ยสฟ น หรเร ๆ ดรืห ฟ ฟสะพฟใ

Qui tradueixi aquest tros en thai tindra un premi que flipes!

Capitol 9. La Cambotja dura

Cambotja va aconseguir la independencia de Fransa al 1953. Al 75 els khmers rojos liderats per Pol Pot es van fer amb el control del govern a traves de les armes. Aquest psicopata que es feia dir comunista, era un burges que va anar a estudiar a Paris, i es va interessar pels moviments marxistes parisencs. Un cop president, va intentar fer la revolucio (socialista) en un temps record, i la veritat es que va revolucionar el pais de dalt a baix. Va abolir el diner, l-educacio, les ulleres, els llibres, els idiomes (et mataven si sabies frances o una altra llengua)... La seva idea era crear cooperatives agricoles (estil maoista) i arribar a l-autarquia. Un dels problemes es que a la capital hi vivien 3 milions de persones. La solucio va ser evacuar tota la ciutat, i quan diem tota, inclou a vells, hospitalitzats, nens... tothom cap al camp. Molts ja van morir de cami als pobles, altres no sabien res de les feines del camp i directament se-ls va matar, i un tercer grup de gent (gent que tenien estudis, professors, estudiants, mestres...) tambe se-ls va assassinar. En total uns 3 milions de morts a Cambotja, un ters de la poblacio total, aixo si, en un temps record de 4 anys. A la capital van restar-hi nomes 40.000 persones. Encara avui no ha recuperat la poblacio d-abans de Pol Pot.

Un dels rastres de les atrocitats dels Khemer Rojos es l-antiga preso de Tuol Sleng. Antiga escola que Pol Pot va reconvertir en un infern. Es dificil no sortir tocat de la visita. Actualment es conserva intacte amb les cel-les, aparells de tortura, sales d-interrogatoris, fotografies dels presos, reixes... Encara s-hi respira el dolor i el sufriment. Prop de 100 persones morien diariament a la preso, torturats o assassinats. Dins al museu s-hi troben els dos punts de vista, els dels torturadors i dels unics 5 supervivents. Les fotografies i les imatges revelen la brutalitat de l-indret, digne dels pitjors camps de concentracio de l-epoca nazi.

Els khmers rojos van acabar al 79, van durar quatre anys gracies al suport de Xina, EUA i Tailandia. Despres d-una ocupacio vietnamita, Pol Pot passava a la clandestinitat, i fins al 1991 no es signava l-acord. Actualment existeix una monarquia constitucional de fireta amb un sistema capitalista. L-esperansa de vida de la poblacio es de 62 anys amb un a taxa d-alfabetitzacio que no arriba al 73%. Es una poblacio difusa geograficament dedicada basicament a l-agricultura. Les vies de comunicacio brillen per la seva absencia, nomes hi ha 3 carreteres asflatades que comuniquen les principals ciutats. La capital, Pnom Phenn, es l-exemple perfecte per explicar els contrastos del pais. Nens del carrer convivint amb mansions, i paradetes de mercats amb empreses i bancs multinacionals.

Capítol 7. Curiositats de Cambotja

El mono que ens ha fet córrer

Parada d-un mercat pudent

La bombonera de Cambotja

Alegria cambotjana, fins i tot treballant

Porcs vius a sobre d-una moto, a sobre d-un vaixell

Horterisme personificat en la Hello kitty, fins i tot en els hotels

Mitja hora de viatge en una Pick-up

Camins de sorra vermella que no portarem a en Pep

Som a Pnohm Penh, la capital de Cambotja. Aquest país desconegut ens esta agradant molt, i de fet ens hi hem quedat més del que ens pensavem. Com tot el sud-est asiatic, Cambotja té coses molt curioses, intentarem fer una mica de llista.

Hi ha infinitat de gent al carrer que va amb pijama, sobretot als vespres. Hi ha temples plens de monos, avui ens perseguien davant l-atenta mirada dels monjos. La regió de Ratanakiri esta plena de camins de sorra vermella (Pep, no t-en portarem), i anar amb Pick-up no es molt gratificant ja que et pots tornar moreno de cop. Hi ha casament a cada dia i a cada cantonada, i ho anuncien amb unes músiques que sembla una matansa de gats. Els cambotjans son molt horeteres. Als autobusos posen karaokes horrorosos, i a sobre el ballen. La majoria de turistes son francesos, i fins i tot n-hi ha algun de simpatic. Hi ha sopes cambotjanes amb gust de vomitat, altres més picants que qualsevol plat mexica. Als lavabos no hi ha paper, pero tots tenen una petita manguera a tota pressió, que requereix de molta precisió. Les diarres van i venen, pero no es res de l-altre món.

Als mercats hi ha molta vida; mosques, mosquits, parasits, rates, pudor, molta pudor, una pudor que no es pot oblidar, molta fruita, verdures, peix, marisc, cargols, carn. gos, aranyes, insectes varis, muntanyes de bosses de merda, i tots els plats típics de la gastronomia khmer. El transit funciona amb normes diferents a les nostres. L-ordre de la prioritat es la seguent; camions, busos, furgonetes, cotxes, tuk-tuks, motos, bicis i per ultim els vianants. Creuar el carrer es una odissea, aixo sí, abans d-atropellar-te tenen el detall de pitar la bocina. Hi ha botigues que venen sabates desaparellades, samarretes falses de tot arreu i de totes les marques. Els tuk tukerus de la capital apart d-oferir-te un trasllat tenen ofertes per tots els gustos, des de putes fins a disparar amb Kalashnikovs a prop de l-aeroport, passant per totes les drogues hagudes i per haver.



En fi, un país desconegut, amb una gent molt entrenyable tot i el seu dur passat (ja vindra una part més dura sobre Cambotja), i com diria el socioleg Feliu Fusté i Cano, les relacions existents entre els estrats socials dins el paradigma post-modern de la burgesia cambotjana suposen la creació d-una cosmovisió d-un habitus irreal de dimensions tipiques del socialsme polones dels anys 70 o 80.